L’administració de sistemes IT, entesa com la instal·lació, configuració i manteniment de les infraestructures IT, sempre s’ha considerat una feina d’artesania, cada administrador/a de sistemes coneix les seves màquines, les seves instal·lacions i els seus “trucs” per fer les tasques diàries de gestió. Ells són els que coneixen les millors maneres de treure el profit de les “seves” infraestructures. Amb més de sis-cents equipaments diferents en explotació, més d’una trentena de sistemes operatius (amb deu o més versions vives del mateix) i mes de tres-cents programaris amb la seva pròpia configuració (com és el cas d’UPCnet), un equip d’administradors IT necessita tenir unes eines i metodologies que li permetin treballar de forma eficient. S’ha de treballar per l’equilibri entre el cost d’una administració artesana, i una qualitat; tan dolent pot ser un mal servei, com un servei d’hiperqualitat que produeixi un sobrecost.

Les actuals tecnologies de virtualització que moltes organitzacions han adoptat, els hi ha permès un creixement important en la implantació de nous serveis. Els temps d’entrega de servidors han sofert un decrement sorprenent, els costos de maquinari s’han agrupat i reduït. Ja no cal fer una comanda, que el proveïdor ho porti, muntar-ho al CPD, endollar els cables de xarxa, de corrent… tot és molt més ràpid i fàcil.

Amb aquest model de virtualització, el consum de recursos també és molt més eficient, amb el mateix maquinari, és possible tenir funcionant un número més gran d’equipaments. Podem ampliar de forma “immediata” la capacitat dels servidors virtuals segons els requeriments que tinguin en aquest moment i podem cobrir els pics de feina fent servir recursos que no s’estan fent servir en aquell moment… i, si encara necessitem recursos addicionals, sempre podem fer servir solucions CLOUD híbrid, que ens permeten contractar servidors virtuals per períodes definits de temps. També el “migrar se va acabar” ja que aquesta capa ens dóna una independència “absoluta” i una migració per obsolescència del maquinari o per impossibilitat d’ampliació, ha passat a l’oblit.

Però, no tot és tan senzill com sembla (ni “todo el monte es orégano”), el número de servidors s’incrementa, cal instalar-los, configurar-los, actualitzar-los i gestionar-los, i per això calen mans, peus i caps; i a això li hem d’afegir l’administració de la capa de virtualització. Calen eines i metodologies per poder fer tota aquesta feina d’un altra manera, optimitzant esforços, normalitzat procediments… es a dir, aprofitant la feina feta.

Com a primera eina per poder fer això, la capa de virtualització ens ofereix la possibilitat de realitzar maquetes de sistemes operatius. Podem instal·lar màquines de manera ràpida i segura, amb els requeriments bàsics que la nostra organització ens demana. Després, només cal ajustar el servidor amb les peculiaritats necessàries per a la seva explotació.

Un servei no és només un o més servidors instal·lats amb uns programaris, també és necessària la configuració de totes les seves aplicacions que estan repartides entre els components, com ara les bases de dades, els servidors d’aplicacions, els gestor d’alertes, els agents de còpies de seguretat i molts d’altres. Aquestes instal·lacions són lentes, costoses i requereixen un seguiment molt intensiu per complir tots els requeriments.

Davant de tot aquest conjunt de problemes, paranys i altres entrebancs, proposem  els procediments i les eines de gestió de l’automatizació de configuracions en tres punts:

• Apostem per uns procediments estàndards de configuració de les infraestructures (tant de sistemes operatius, com d’aplicacions) comuns a tota l’organització en les què a partir d’un manual d’explotació únic, podem saber com configurar qualsevol sistema.
• Fent una reducció de l’heterogenizació de els sistemes (sempre que sigui possible) i sempre amb certs criteris de seguretat (per allò de no posar tots els ous al mateix cistell) podrem maximitzar el coneixement dels mateixos guanyant efectivitat i reduint esforços.
• Proposem la implantació de mecanismes, eines o solucions globals d’automatizació que ens permetin reduir els temps, i per tant, el cost d’instal·lació i manteniment de les infraestructures gestionades.

Els dos primers punts, entren dins de la lògica més comuna al funcionament d’un equip de treball, sigui de l’àmbit de les TIC o no, però la tercera, la implantació d’eines, és potser la més innovadora i la que hem que treballar amb l’objectiu d’automatitzar l’administració.
Dins d’aquest punt, proposem treballar amb aquestes dues vies:

Plantilles d’aplicacions

• Construir i oferir  plantilles, o classes d’aplicacions; instal·lacions definides amb els requeriments de l’organització, i que un cop fetes es puguin instal·lar automàticament en qualsevol sistema operatiu dels definits a l’organització. Ha de ser tan fàcil com arrossegar i deixar anar, i tenir una instal·lació d’un postgres amb tots els seus paths definits, amb una base de dades i els seus usuaris de gestió creats.
• Fent servir la Llibreria de Programari Definitiu (DSL) oficial de l’organització, no només  per acomplir amb les metodologies implantades (ITIL), sinó per obtenir els avantatges que això comporta (centralització de programari, reducció d’errors d’instal·lacions de programaris incorrectes, manca de documentació…).
• Aquestes classes, s’han de poder actualitzar automàticament si per alguna raó hem de fer un canvi general a configuració definida, o cal aplicar un pedaç per algun tipus de vulnerabilitat.

Accions sobre grups de servidors
Hem de poder crear accions automatizades de forma ràpida que ens permetin fer processos sobre grups d’equips, i que facin que les actuacions repetitives és redueixin al màxim.

Tot això amb qualitat tant de les plantilles o classes, com de l’execució de les actuacions que garanteixi que els canvis es facin seguint el model que l’organització tingui implementada.

Si pensem en la analogia inicial del model d’artesania vs. cadena de producció, aquests paradigmes, són les metodologies de treball en cadena, i les eines, les cadenes de muntatge i robots de fabricació. Treballem perquè els robots instal·lin i gestionin de la forma més eficient els servidors, programaris i serveis implantats, però sense oblidar que la nostra feina serà la programació d’aquests “robots” perquè el seu treball sigui de la qualitat adequada (ni més ni menys).

A UPCnet hem començat aquesta “revolució” fa temps, l’adopció de tecnologies de virtualització fent servir VMWare o Xen ja és una realitat al nostre dia a dia. Hem apostat per servidors virtuals, hem treballat per a la creació de plantilles amb sistemes operatius pre-instal·lats i el temps i els costos d’instal·lació s’han reduït considerablement.

També hem donat el segon pas, i hem implantat PUPPET com a eina d’automatizació de configuracions, que després d’un any de pilotatge i d’esforços pels equips tant de projectes como d’explotació, enguany ja és una realitat.

Amb uns procediments clarament definits de les configuracions de programaris, com ara apache, tomcat o mysql, i d’eines d’administració i gestió, com nagios per monitoritzar, o legato networker per fer les còpies de seguretat, podem afirmar que treballem amb una automatizació de configuracións sòlida, que ens permet reduir el temps de posada en producció de serveis, i el temps necessari per administrar aquest sistemes.

Està clar que no tota la feina està feta, i com a qualsevol metodologia es requereixen unes tasques de revisió i d’actualització que mantinguin i millorin la qualitat de la mateixa per trobar aquest difícil equilibri entre la qualitat, l’eficacia i els costos… és a dir, l’eficiència.